A l’article d’avui tractaré d’un tema d’actualitat candent i una de les conseqüències colaterals més nefastes provocades per la crisi econòmica, la falta de pagament o retards continuats en l’abonament del salari pactat.
L’Estatut dels Treballadors per mitjà del seu article 4.2.f estipula com dret bàsic dels treballadors, la percepció puntual de la remuneració pactada o legalment establerta.
Tanmateix l’article 29.1 dins la secció 4ª, de salaris i garanties salarials determina que, “La liquidació i el pagament del salari s’han de fer puntualment i documentalment en la data i lloc convinguts o d’acord amb els usos i costums. El període de temps a què es refereix l’abonament de les retribucions periòdiques i regulars no pot excedir d’un mes”.
Per tant i conseqüentment, els drets i obligacions que afecten i regulen la relació laboral entre empleat i ocupador, converteixen aquest dret bàsic dels treballadors en una obligació per l’empresari.
Essent aquest un dret regulat, us preguntareu perquè es produeix la falta de pagament o retards continuats en l’abonament del salari per part de les empreses? Al meu entendre i fonamentalment, s’ocasiona per la falta de liquiditat de tresoreria o por una situació inequívoca de fallida.
Però en un context de crisis i tancament del crèdit bancari a les empreses, hauríem d’afegir una altra causalitat per l’impagament o retard de l’abonament dels salaris, com és l’argúcia d’utilitzar les partides salarials per finançar les necessitats de crèdit de l’empresa a cost cero, provocant l’impagament o endarreriment dels salaris de manera sistemàtica.
A primera vista pot semblar una bona opció econòmica de finançament pels empresaris, però han de tenir en compte que l’ordenament jurídic en casos de falta de pagament o retard en l’abonament de les percepcions salarials, preveu la possibilitat de que el treballador pugui sol·licitar judicialment l’extinció del contracte laboral, obtenint una indemnització equivalent a la de l’acomiadament improcedent (45 dies per any i/o 33 dies per any a partir de l’aprovació del Reial Decret 3/2012) i a percebre les quantitats deixades d’abonar, en el cas que el jutge estimi la demanda, d’acord amb l’estipulat a la legislació vigent.
Quines solucions proposa l’ordenament jurídic en casos de falta de pagament o retard en l’abonament del salari?
Doncs, aquí haurem de distingir entre impagament i retard en l’abonament dels salaris.
En quant a l’impagament del sou, la legislació preveu quatre vies:
La interposició de denúncia davant la inspecció de treball, que provocarà la corresponent sanció per l’impagament.
La reclamació de quantitat per mitjà de procediment ordinari.
Reclamació de quantitat a través del procés monitori al Jutjat Social (és una de les mesures introduïdes per la Llei 36/2011, de 10 d’octubre, reguladora de la jurisdicció social, per a litigis de reclamació de quantitat en què no es produeix controvèrsia).
Sol·licitud judicial d’extinció del contracte laboral per voluntat del treballador, fonamentada per la falta de pagament salarial, obtenint una indemnització equivalent a la de l’acomiadament improcedent.
I respecte dels retards continuats en l’abonament salarial, preveu la següent via:
Sol·licitud judicial d’extinció del contracte laboral per voluntat del treballador, fonamentada en els retards continuats de l’abonament salarial, obtenint una indemnització equivalent a la de l’acomiadament improcedent.
No entraré a analitzar a l’article d’avui, les demandes de quantitats per procediment ordinari o monitori, i sí que em centraré en la via objecte del present article, l’extinció contractual per voluntat del treballador, fonamentada per la falta de pagament o retards continuats en l’abonament del salari.
L’Estatut dels Treballadors preveu per aquests supòsits al seu l’article 50.1.b que, “és una causa justa per a l’extinció del contracte per part de treballador la falta de pagament o retards continuats en l’abonament del salari pactat”.
Per tant, el treballador podrà sol·licitar judicialment l’extinció de la relació laboral i acumular a aquesta acció, la reclamació de les quantitats degudes fins a la data fixada per al judici. En cas que el jutge estimi la demanda de l’assalariat, declararà resolta la relació contractual i el treballador tindrà dret a la indemnització prevista per a l’acomiadament improcedent (45 dies per any; 33 dies per any a partir de l’aprovació del Reial Decret 3 / 2012), a percebre les quantitats degudes i com a conseqüència a rebre la prestació per desocupació.
No obstant això, tampoc és pot entendre com un dret il·limitat del treballador, cal que concorrin una sèrie de circumstàncies, com són que, el deute sigui vençut, exigible, greu i reiterat i persistent en el temps, i no un simple retard esporàdic.
Davant les diferents interpretacions, ha estat Sala Social del Tribunal Suprem, la que ha delimitat l’abast d’aquest dret, d’acord amb la seva ulterior sentència 6.517/2013, de 3 de desembre, realitzant un resum de la jurisprudència existent sobre el retard en l’abonament de salaris com a causa de l’extinció de la relació laboral a instàncies del treballador.
Disposant aquesta sentència el següent:
“A efectes exemplificatius hem d’assenyalar que s’han considerat causa suficient per extingir el contracte de treball els retards i anomalies en el pagament d’onze mensualitats consecutives (STS 13/07/98 -rcud 4808/97 -); els supòsits similars d’irregularitats continuades (STS 25/01/99 -rcud 4275/97 -); la demora d’un any a abonar les pagues extres durant dos anualitats consecutives (STS 28/09/98 -rcud 930/98 -); també el retard de 11,5 dies de mitjana mensual en empresa en situació concursal, tot i que a la data del judici no es degui (STS 22/12/08 -rcud 294/08 -); les dilacions continuades en el pagament entre 10 i 15 dies des de Febrer / 03 a Desembre / 07 (STS 10/06/09 -rcud 2461/08 -); l’endarreriment consistent en què part de la nòmina d’octubre, novembre i desembre de 2007 fossin fos abonades al febrer / 08, i l’extraordinària de Nadal al març / 08, «trobant-se en l’actualitat al corrent en el pagament» (STS 09/12/10 -rcud 3762/09 -); la tardança respecte de sis mensualitats i dues gratificacions extraordinàries, en una relació d’un any d’antiguitat (STS 17/01/11 -rcud 4023/09 -); la demora significativa -entre 18 i 26 dies- en cinc mensualitats i dues pagues extres (STS 20/05/13 -rcud 1037-1012 -); i també quan «del mes d’octubre 2010 al mes de desembre de 2011, l’empresa ha vingut abonant a l’actora el salari amb el retard que allí es constata que dóna una mitjana anual al voltant de 22,5 dies / mes de retard» (STS 16/07/13 -rcud 2275/12 -). “
Per tant, quan concorrin les circumstancies anteriorment citades, el treballador podrà sol·licitar l’extinció contractual per voluntat pròpia, fonamentada per la falta de pagament o retards continuats en l’abonament del salari.
Espero que el present article hagi sigut aclaridor al respecte.
