Quan afirmen que els deutes salarials contrets pels ocupadors, respecte dels seus treballadors, generen una meritació del deu per cent d’interessos de demora, no estem asseverant res de nou dins el Dret Laboral, ja ho recull preceptivament l’article 29.3 de l’Estatut dels Treballadors: “L’interès per mora en el pagament del salari serà del deu per cent del que es deu “ .
On rau la novetat al respecte per motivar aquest article? Doncs, en una sentència del TRIBUNAL SUPREM de la Sala del Social, de 24 de febrer de 2015, en virtut d’un recurs de cassació per a la unificació de doctrina respecte de la interpretació d’aquest dret.
Malgrat la meridiana explicitat de la norma, aquesta ha suscitat distintes interpretacions, i fins i tot, la concurrència de contradiccions o contrastos palesos entre diferents sentencies dictades al respecte.
El Ponent de l’esmentada sentència, el magistrat Jordi Agustí Julià, assevera als Fonaments de Dret d’aquesta, que tradicionalment es va mantenir que el recàrrec per mora de l’art. 29.3 ET únicament cabia imposar-lo quan la realitat i import de la quantitat no satisfeta fossin específicament admesos per les parts, és a dir, quan es tractés de quantitats exigibles, vençudes i determinades, excloent-se l’interès de demora, quan el deute fos no reconegut o qüestionat pel deutor.
La sentència tanmateix, posa en relleu, la necessitat de corregir el negatiu efecte que provocava l’aplicació dels criteris tradicionals en deixar l’aplicació dels drets moratoris en mans del propi deutor, que simplement tenia prou amb negar o discutir el deute.
Per tant, com a conseqüència d’aquesta unificació de doctrina quan es tracti de deutes salarials, hauran de ser compensats amb l’interès referit a l’art. 29.3 ET, es presenti oposició o no al deute per part de l’empres
